Quiromància o l'art ocultista de lligar

Relato de menos de 500 palabras con el que no gané un concurso.

Sí, esto es una pseudo-precuela de mi saga Invocatio, aunque no tiene nada que ver con los invocadores ni con el mundo de la Orden del Pacto. Simplemente narro una anecdotilla de la adolescencia de un personaje que saldrá posteriormente en mis novelas.

Es que cuando se crea un mundo, cuesta mucho desprenderse de él...

Quiromància o l'art ocultista de lligar

I si ella pensava que s’estava aprofitant de la situació? I si quan toqués la seva pell suau es quedava bocabadat i incapaç de dir res coherent? No, havia de fer el cor fort, era la oportunitat que esperava des de feia mesos.

-          Llavors em llegiràs la mà? – Dàlia la va estirar davant seu, somrient amb aquells llavis tan dolços que desitjava besar des del primer dia de classe – tindré una vida llarga?

Robert va vèncer la timidesa, potser gràcies a les cerveses que havien pres amb els amics, o potser perquè les tenebres nocturnes més enllà del fanal on s’havien refugiat propiciaven confessions de secrets i misteris.  Li va agafar la mà amb cura i es va centrar en les línies de la palma. Ella va riure nerviosa per dissimular l’emoció i qui sap si una mica de por.

La seva mà era suau i freda com havia imaginat, amb dits prims i delicats. En un gest protector, Robert va cobrir la mà femenina amb les dues seves en un intent de traspassar-li una part de la seva tebiesa, apropant-se una mica més a ella i olorant la seva colònia a llaminadura que tant li agradava. Els dos van riure per omplir aquell silenci tan agradablement incòmode.

-          No sóc un expert, eh? Simplement ho vaig llegir en un llibre vell que ma mare té per casa – es va justificar obrint-li de nou la palma per contemplar les línies naturals que la creuaven.

Va passar el dit amb delicadesa per les quatre principals, aquelles que formaven una “M”... la tenia tan a prop que fins i tot notava el seus pits moure’s amb la compassada respiració... i si la besava? No, encara era aviat, Dàlia el rebutjaria si creia que s’ho estava inventant tot.

-          Aquesta línia és la vida. Tindràs una vida llarga, sí... i aquesta és la feina. Canviaràs de feina abruptament. La família... tindràs dos fills...

-          Parelleta? – va tallar ella aixecant les celles, entre divertida i incrèdula.

-          Oh, això no ho sé, ja ho consultaré al llibre – va agafar forces per entrar al tema que realment l’importava – aquesta és l’amor.

Els dos es van mirar als ulls. Els de Dàlia eren dos caramels de tofu encisadors que brillaven amb la llum taronja i artificial del fanal. Eren els ulls més bells que havia vist mai i els més tendres que mai l’havien mirat.

-          I què diu la línia de l’amor? – va demanar ella amb un fil de veu que a ell li va semblar seductorament innocent.

-          Que trobaràs l’amor de la teva vida – va tragar saliva, fent un esforç per continuar parlant mentre s’apropava una mica més a ella – i serà un amor de foc i de passió.

Dàlia el va mirar tímidament amb els llavis entreoberts per la sorpresa. Uns llavis que van acollir el petó més màgic que Robert mai hagués imaginat. Per fi...